La Ratafia és una beguda tradicional Catalana capaç d’aconseguir fites impossibles

Els primers escrits on es menciona la Ratafia a Catalunya es remunten cap a l’any 1.600 dC, on es feia servir com a beuratge remeier elaborat per monjos i confrares.

Com no podia ser d’una altra forma, els camperols van començar a fabricar pel seu compte aquest miraculós beuratge. Cada família elaborava la seva ratafia, amb una recepta pròpia que passava de pares a fills, de generació en generació…

I d’una beguda amb caire medicinal i espiritual, va anar convertint-se en beguda habitual, passant a prendre’n una mica com a aperitiu o com a “ressopó”, fins acabar essent un referent de festa i de compartir bons moments.

Explica la història, i ho recull la rondalla Ratafia d’en Jacint Verdaguer publicada l’any 1.905, que va ser anomenada així després de segellar un pacte entre els Bisbes de Vic, Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, on va quedar “Rata fiat” (queda firmat).

RATAFIA (Rondalles) Obra Pòstuma - Jacint Verdaguer
Aquesta edició de Rondalles de Jacint Verdaguer respecta l’ortografia de l’edició publicada a Barcelona l’any 1905.

Si no sabeu de què li ve 1 nom an aquesta extranya i gustosa bevenda tant catalana i pagesivola, jo us ho diré prou. Més, abans d’esbadiar el nom, parlem de la cosa.
Què es ratafia? Es una aiguardent adobada amb un troç de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d’Holanda, a que alguns afegeixen un brot de menta i de maria-lluisa, segons els graus d’aroma que se li vulguin donar. Tot això s posa uns quants dies a sol i serena. Aixís, mica ençà, mica enllà, puix en això, com en totes les coses, cada terra fa sa guerra, aixís ho fan els pagesos de Catalunya, unic país en que es coneguda la ratafia.
Ara vejam de què li ve aqueix nom, tant extrany com el licor mateix.
Diu que una vegada, en una masia de nostra terra, s’hi trobaren tres dels seus bisbes, el de Vich, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona, esbrinant i escatint algun assumpte en petit concili territorial.
Quan, després d’enraonar-ho bé, estigueren entesos i hagueren firmat la composta, demanaren al masiaire alguna cosa pera fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els tragué una ampla ampolla de ratafia, que ls serví en tres gots de cristall que ls presentà en una sota-copa.
La beguda era nova pera ells i els agradà com sol agradar a tots els qui la tasten.
—Quina beguda es aqueixa tant bona? —li preguntaren.— Com se diu?
—Es una beguda que nosaltres ens fem,—respongué1 masover.
—I no té nom? —replicà un dels bisbes.
—Jo no n’hi sé cap, —respongué 1 pagès.
—Doncs, ja que ningú li ha donat nom encara, donem-li nosaltres, —digué 1 bisbe.— Quin li posarem? Si n trobéssim un que fos com el segell del tractat que acabem de fer, aqueix verament seria 1 mellor.
Els tres senyors bisbes pensaren una mica, fins que un d’ells se donà un cop de mà al front dient: —Rata fiat (queda firmat).
Am l’aprovació dels altres dos bisbes, qui celebraren l’acudit, aqueix licor català, que es el més català de tots, quedà batejat amb un nom llatí, i amb ell es conegut en totes bandes.

Així què?
Fem història?
Conservem les tradicions?

Ho fem amb la Ratafia dels Carboners?